diumenge, 5 de setembre de 2010

Un dia a Barcelona

Ahir, amb els nens, visita, viatge, retrobament amb Barcelona. No em puc creure encara tot el que vam arribar a fer! A un quart de vuit sortim de Pardinyes i a les nou el Llorenç ens deixa a Correus i Telègrafs que és al final de la via Laietana, prop del mar, ell continua cap a Premià de Mar on passarà el matí.
Comencem a caminar via Laietana amunt tot cercant un lloc per esmorzar. No gaire lluny trobem una fleca amb un gran assortit de pastes, pastissos i entrepans. Un cop esmorzats, els nens i jo, continuem el camí i fem cap a la plaça de Sant Jaume. Volem anar al museu de la xocolata, però no obren fins a les deu del matí, mentre, veig que a la plaça hi ha una oficina de turisme, així que, ens hi atansem i demanem informació. Sortim.
Hem estat obsequiats amb una amable explicació respecte del museu que tenim intenció de visitar i, a més, portem un quadre -tipus excel- amb una relació dels museus i llocs turístics més rellevants de Barcelona amb el seu horari i el preu de l’entrada. També ens han donat un plànol per situar-nos.
Tranquil·lament, ens dirigim cap al museu pel carrer Princesa on unes senyores molt atabalades ens demanen si sabem on és el museu Picasso, són estrangeres. Fem el gest d’ajudar-les amb la informació que ens han donat a l'oficina de turisme però, com que estan tant nervioses, no tenen paciència i ens deixen per inútils.
Tot caminant, pel mateix carrer, anem veien com els comerços van obrint les portes, ara un..., més avall un altre. Ens crida la atenció, més ben dit, li crida l’atenció a la Beatriu, una botiga de màscares i titelles, però la botiga està tancada. Encara no són les deu, és per això que parem en una plaça amb baldadors, per fer temps, i ens entretenim a donar menjar als coloms, unes galetes “maria” que portem a la motxilla.
I ara sí, anem cap al museu de la xocolata i el trobem obert, és un museu encantador, molt adequat per als infants. La majoria de les figures que s’hi exposen són reconegudes per ells, són de personatges famosos ja sigui d’aventures literàries Tintin, Asterix i Obelix,... entre altres no tant coneguts, pels meus fills, com és el cas d’en Quixot. Aprofito per a fer una breu introducció de qui és el personatge que estan veient però de seguida es cansen d’escoltar, així és que no insisteixo, ja seguiré quan estiguin més receptius. També hi ha aventurers moderns i mediàtics, per anomenar-ne algun en Bob esponja, aquest sí que ha tingut èxit!.
Per cert, l’entrada és una xocolatina. Ha estat tota una sorpresa a més d’un bonic detall! és una idea molt original. Gràcies!!! Quan nosaltres marxem, arriba un grup de nens i nenes amb les seves mestres o monitores.
Són les onze, decideixo que el millor és anar cap a les Rambles i així ho fem. En Jaume està engrescat a visitar el mercat de la Boqueria i anem desfent el camí, tot parant i entrant a la botiga de les màscares, n’està plena! màscares de tot tipus. La Beatriu reconeixerà, més tard, que aquesta botiga és el que més li ha agradat del nostre viatge a Barcelona.
Entrem a la Catedral i sortim per la porta del claustre que ens durà de nou a la plaça de Sant Jaume i en un carrer ample, ple d’Hotels, Restaurants i tot tipus de botigues adreçades, gairebé totes, als turistes, hi fem una troballa inesperada, de fet, suposo que ens sorprèn perquè som, tots tres, encara, unes criatures. Hem trobat una botiga de la Cure Gourmande. Teníem pensat tornar a Carcassona per comprar, de nou, les seves famoses galetes, ja no caldrà! tot i que ens encantaria tornar a Carcassona, ens va agradar molt!
És un plaer passejar per les Rambles de Barcelona, potser una mica massa plenes de gent però tant sorprenents! Amb els seus dibuixants de caricatures i retrats, els que fan d’estàtua,...alguns molt originals i divertits, i d’altres tant, com ho diria, tant poc elaborats que gairebé fan una mica de llàstima i, fins i tot, de vergonya... passem de llarg, i a mesura que anem cap al mercat de la Boqueria vaig veien que ens atansem al Gran Teatre del Liceu.
Quan som al davant, parem en sec, la Beatriu ja hi ha estat, amb l’escola, però el Jaume i jo no l’hem visitat mai, així que decidim entrar-hi i, efectivament, poc desprès, fem una visita guiada per un dels teatres més grans i més emblemàtics de tot Catalunya. De fet, era una de les meves il·lusions, que ahir vaig poder, per fir, veure complida, amb aquesta visita completo la trilogia Liceu -Teatre Nacional de Catalunya - Llotja de Lleida.
Per fer aquesta visita ens vam ajuntar un grup de gent que es composava, al seu torn, de cinc petits grups: un matrimoni anglès, un matrimoni alemany, tres senyores angleses, un matrimoni amb un noi de l’edat del Jaume que semblaven del país i nosaltres. La nostra guia, una noia jove, simpàtica i molt agradable començà l’explicació en anglès i continuà en castellà i, curiosament, es va acabar l’explicació per continuar la visita... aleshores, la Beatriu em va preguntar -... mare, i en català? les meves neurones estaven buscant una resposta políticament correcta a la pregunta que em formulava la meva petita... vaig estar de sort! El matrimoni que semblava del país, ho era, eren catalans i van demanar que volien seguir la visita en català, a la petició dels quals em vaig sumar ràpidament, de fet...no hi havia ningú castellanoparlant. Tot i ser anecdòtic no deixa de ser una mica trist que a casa teva hagis de demanar ésser atès en la teva llengua.
En sortir del Liceu, vam anar cap a la Boqueria, impressionant mercat! allí ens vam trobar uns coneguts de Pardinyes, en Tomàs, la seva muller i la seva filla Cristina que també va a l’institut del barri. Ens vam saludar alegrement comentant la casualitat i allò tant típic de que petit és el món i cadascú va continuar el seu camí. El nostre va ésser, com no podia ser d’altra manera, la plaça de Catalunya i el Corte Inglés, allí ens va localitzar en Llorenç, per telèfon, mentre compràvem una agenda escolar.
Un cop reunida tota la família, vam dinar en un restaurant dels que hi havia en aquell carrer ample on vam veure la botiga de les galetes franceses, ens van servir una menja típicament mediterrània (paella). En sortir del restaurant quedaven quatre hores fins a l’hora d’agafar l’Avant de tornada a Lleida. Què podíem fer? doncs, visitar CosmoCaixa, on ens va rebre una rèplica, en cera, d’un dels científics més prestigiosos de la història, l’Albert Einstein.
A dos quarts de deu de la nit, ja tornàvem a ser a casa nostra, a Pardinyes, el barri de darrera l’estació. Durant molt de temps l’estació del tren va ésser una barrera arquitectònica, avui és una sort tenir-la tant aprop, tot i que encara s’han d’arranjar alguns accessos per tal de poder dir que està plenament integrada en el paisatge urbà de Lleida.



www.pastisseria.com/ct/PortadaMuseu
www.la-cure-gourmande.fr/
http://www.liceubarcelona.com/
http://www.boqueria.info/